L'escut de Barcelona

Principal ] Amunt ] L'ordre dels cognoms ] Els orígens familiars del senescal de Barcelona ] Els escuts heràldics ] [ L'escut de Barcelona ] L'escut de Catalunya ] L'escut d'Espanya ] Noblesa i Heràldica ] Casal de Barcelona ] Almanaque gotha ] Les corones als escuts ] La recerca dels avantpassats amb la Internet ] Símbols de Barcelona ] Validesa actual i confirmació oficial de l’Heràldica ] Símbols de Barcelona i Ortografia Heràldica ] El contenciós sobre els símbols de Barcelona ] La immigració occitana a Catalunya ] L’Arxiu anomenat de la Corona d'Aragó ] Les relliscades de la genealogia ] El català arriba al RC ] Articles tarragonins ]


L'escut de Barcelona

    L’escut de la ciutat de Barcelona és organitzat mitjançant la unió en un camper quarterat dels senyals municipal (l’anomenada "creu de Sant Jordi", que hom suposa que podria tractar-se de la mateixa creu de la catedral, que es troba sota l’advocació de la Santa Creu) i comtal-reial (els anomenats "Quatre Pals"). El seu blasonament, per tant, és el següent: escut quarterat: 1r i 4t quarters, d’argent, una creu plena de gules; 2n i 3r d’or, quatre pals de gules. Aquesta composició la trobem per primera vegada el 1329, tanmateix, com que la bandera de la ciutat és una bandera heràldica, o sigui, que és la conversió de l’escut en bandera, podem afinar més i dir que a principis del segle XIV ja l’escut de la ciutat-comtal era el mateix que l’esmentat abans.

    Per la documentació que tenim, sembla que l’escut encara no s’havia configurat o organitzat el 1288, perquè, en un pergamí d’aquest any, el segell que hi penja de la ciutat de Barcelona, encara porta els dos senyals (el municipal i el comtal-reial) separats: és una creu cantonada amb quatre escudets amb les armes comtals-reials.

    El 1345, Pere III el Cerimoniós va concedir als consellers del Consell de Cent el privilegi que llurs heralds o nuncis poguessin portar signo nostro et signo dicte civitatis, o sigui, els dos senyals, el municipal i el comtal-reial. Des del segle XIV i fins a principis del XVIII, l’escut ha estat representat amb algunes variants que sempre han afectat els quarters dels pals. Tot i que Pere III, ja des del 1344, va fixar definitivament en quatre el nombre de pals del seu escut, els artistes i picapedrers van representar l’escut de la ciutat amb un, dos, tres, quatre i fins a cinc pals a cada quarter i també amb el que en heràldica hom diu "palat", o sigui, sense camper, començant amb l’or o el gules i acabant respectivament amb el gules o l’or. Durant aquell període hom pot dir que hi ha més representacions de l’escut amb dos pals a cada quarter que amb quatre.

    A partir del segle XVIII, després de la incorporació de la Corona d’Aragó i, per tant, de Catalunya, a la Corona de Castella, i fins al segle XX, hom troba més escuts amb els quatre pals a cada quarter. Durant el segle XX, les dues representacions són bastant paritàries. Això si, els segells oficials de l’Ajuntament, amb els quals eren segellats els fulls dels llibres d’actes, des del segle XVIII fins al 1939, tots porten els Quatre Pals als dos quarters. Ara bé, la segona meitat dels fulls de la primera sessió plenària que l’Ajuntament va celebrar després d’ "alliberada" la ciutat per les tropes franquistes, dos dels quatre pals han estat esborrats sense que hi hagi hagut cap acord municipal.

    L’escut amb els dos pals és el que va mantenir-se fins a l’any 1996, quan un acord municipal va aprovar una nova simbologia per a la ciutat, en base a una proposta feta per uns dissenyadors, que no per uns tècnics en heràldica: hom va aprovar un "segell oficial", que era un escut caironat quarterat amb la creu als quarters primer i quart i els Quatre Pals al segon i tercer, timbrat amb un coronell, inspirat, com van dir els dissenyadors, "en el segell de Pere III"; un "símbol", que també era un escut amb la creu de sant Jordi i dos pals d’argent en camper de gules, suprimint l’or primitiu del senyal dels sobirans catalans; i una bandera groga amb quatre pals vermells (la bandera de Provença) amb l’esmentat "símbol" al centre. No va aprovar cap escut. Per tant, Barcelona no té escut des del 1996.

    Després d’un recurs contenciós-administratiu, perdut per l’Ajuntament, aquest ha estat obligat a retirar-la, cosa que només ha fet amb la bandera, mantenint, però, il·legalment, el "segell oficial", que ara denomina "escut" i el "símbol", que ara denomina "emblema". 

 


CONFERÈNCIA SOBRE L'ESCUT DE BARCELONA

Conferència en la presentació del llibre Cavalleria catalana medieval 1177 - 1433 el dia 11-3-1998  a les Drassanes Reials de Barcelona.   
 

Un dels escuts més antics i més preuats del Principat és l'escut de la ciutat comtal, Barcelona, que ha estat denominada cap i casal de Catalunya.

L'escut de Barcelona reuneix, en un escut quarterat, el senyal municipal: la creu de gules sobre camper d'argent; i el senyal comtal-reial: els quatre pals de gules en camper d'or.   Aquesta forma de combinar dos escuts sencers va néixer, al segle XIII, al regne de Castella i es va estendre per tot Europa.  Tanmateix, la manera de representar en un escut quarterat aquests dos senyals no havia estat mai definida i, per aquest motiu, trobàvem que el senyal comtal-reial dels Quatre Pals era representat amb dos, tres, quatre i fins i tot cinc pals, o amb el que en heràldica hom anomena un "palat", o sigui, el primer pal d'or o de gules i el darrer de gules o d'or respectivament.
Fins al 1560 hom troba amb més freqüència escuts amb dos pals a cada quarter, però a partir d'aqueslla data -segurament degut a l'aparició, el 1550 de l'explicació, per part de Beuter, de l'origen (completament llegendari) de l'escut dels comtes de Barcelona-   es prodiguen més les representacions amb quatre pals a cada quarter.  Des del segle XVIII i fins la sessió de 9 de maig de 1939, la primera que es va celebrar després de l'"alliberació" de Barcelona per les forces franquistes, l'escut oficial, que figura al segell de l'ajuntament, amb el qual es segellen les pàgines dels llibres d'actes del consistori, porta els quatre pals a cada quarter.  Però, a partir d'aquella dada, i sense que consti cap acord de l'ajuntament, una mà anònima va esborrar dos pals a cada quarter segon i tercer.  Que consti que això no vol dir que, en escuts artístics hom hagués seguit, a vegades, representant l'escut amb dos pals a cada quarter.

Després de la mort del dictador, concretament el 1981, l'Ajuntament, que desconexia -perquè no se li va ocórrer d'encarregar una investigació- la manipulació de l'any 1939, va adoptar un nou disseny de l'escut, també amb els dos pals a cada quarter, tot i que, des dels anys 60, en cartes a la premsa, hom demanava la recuperació dels quatre pals a l'escut.

Arran dels Jocs Olímpics, el tema ja es va polititzar -que és el pitjor que pot passar en una qüestió de símbols- quan dues formacions polítiques parlamentàries van endegar una campanya per la devolució dels quatre pals als respectius quarters de l'escut.

Tothom coneix les vicissituds per les quals ha passat la qüestió de l'escut i la bandera de la nostra ciutat.  El resultat és que l'Ajuntament, en comptes de fer cas als especialistes o tècnics en història i heràldica que, per dues vegades (el 1983 i el 1995 van estar d'acord en el restabliment dels quatre pals a cada quarter i en timbrar l'escut amb la corona reial), es va decantar per no tenir-los en compte i posar l'assumpte en mans de dissenyadors, que han acabat per fer els nyaps que tothom coneix.  Arreu del món, els heraldistes diuen com ha d'ésser un escut i en donen la descripció; és aleshores quan els dissenyadors, atenint-se a aquella descripció, fan el disseny.  A casa nostra alguns dissenyadors han fet d'heraldistes i l'han espifiat, com era presumible.

Pel que fa a la bandera; la de Barcelona és una bandera heràldica, o sigui, és l'escut convertit en bandera, i això és el que va aprovar l'ajuntament en sessió de 3.5.1906.   Aquesta bandera va durar fins que va acabar la guerra civil i cap al 1942 va ésser retirada i portada al Museu Municipal de la Ciutat i va ésser substituïda per una altra amb dos pals a cada quarter en comptes dels quatre que tenia.  Tots coneixem les banderes darrerament aprovades per l'Ajuntament: primer una de groga amb l'anomenat "símbol" (¿), que va ésser substituïda, amb l'acord unànim de totes les forces polítiques representades a l'Ajuntament, per la bandera de Provença, amb l'anomenat "símbol" al centre.  Per aclariment diré que la bandera de Provença és com la catalana però amb pals en comptes de faixes.  Després ha aprovat la bandera dels diumenges o "festiva", blava amb el mateix símbol al centre, que així és més mediterrània, perquè a uns dissenyadors els sembla que el blau només és propi del Mediterrani i no dels altres mars.  Ara, per vergonya nostra i desconcert dels que ens visiten, podem veure cinc banderes de Barcelona onejant als nostres carrers: la correcte, la d'abans de la intervenció dels dissenyadors, la groga, la blava o festiva i la provençal.  Amb això, Barcelona és l'única ciutat important del món que té més d'una bandera.  El més curiós és que cap d'elles està oficialitzada, com tampoc no ho està l'escut, perquè Barcelona no té escut.   Per obra i màgia de l'Ajuntament i d'alguns dissenyadors Barcelona té un segell, un símbol i una bandera.  És la cerimònia de la confusió, que es vol immortalitzar en la Carta Municipal, encara no aprovada, on, a l'article 3 hom llegeix: "El segell oficial de la Ciutat s'inspira en el de Pere III el Cerimoniós", i "La bandera oficial de la Ciutat incorpora sobre fons groc amb quatre barres vermelles, en sentit vertical, el símbol de la Ciutat".

El 1991 es va aprovar el Reglament dels Símbols dels Ens Locals de Catalunya, després d'haver passat nombroses comissions i tenint en compte esmenes i consideracions que es van formular per diversos sectors de la població.  El Reglament diu que els símbols representatius  dels ens locals són dos: l'escut i la bandera, i és evident que tant bandera com l'escut són símbols.  Doncs bé, la Carta Municipal diu que la bandera (que és un símbol) incorpora "el símbol de la ciutat".  Qui ho entén?  Però és més: enlloc diu o descriu quin és aquest símbol, símbol que, per més inri i confusió, té la forma d'un escut municipal.  Un escut amb una creu vermella sobre fons blanc, i amb dos pals blancs (!) sobre fons vermell, que no representa res i que algun polític ens vol fer creure que hi ha quatre pals (que, evidentment, mai ningú diria que hi són). Però és més; diu que el segell s'inspira en el de Pere el Cerimoniós, i resulta que aquest segell és un escut.  S'oblida, o es desconeix que, per definició, un segell és una matriu, generalment de metall o de cautxú, que porta gravats signes característics d'una persona o institució, per tal d'estampar-los a pressió.   Sembla que també es desconeix que, per llei estatal i autonòmica és establert que els ajuntaments hauran de segellar els seus escrits amb un segell que forçosament ha de portar l'escut municipal.  Però l'Ajuntament no ha aprovat cap escut.  I resulta que el que anomena "segell" també, com el que anomena "símbol", resulta ser un escut.  Que ho entengui qui vulgui.
I, quin és el segell de Pere III?, perquè en coneixem més de quinze i tots porten només el senyal dels Quatre Pals.  Suposo que aquesta referència al Cerimoniós ha estat feta per tal de justificar l'estranya corona plantificada sobre l'anomenat "segell", que, com abans he dit, en realitat és un escut, i que, en un primer disseny van acolorir de negre!, quan les corones sempre són d'or.  Es tracta en realitat d'un coronell.  En aquella època els reis tenien diferents corones i se les posaven com si fossin barrets, però barrets reials.

La classificació tipològica de les corones no es produí fins al segle XVII i les reials són totes tancades amb diademes.  La que uns dissenyadors han adjudicat a l'escut que ells per ignorància denominen segell és completament atípica i, filant molt prim podríem dir que s'assembla a la corona d'un marquès.  Si té un sentit posar corones a un escut municipal és amb la finalitat d'indicar la categoria d'un municipi.   Per tant, aquesta corona, més ben dit un coronell, no serveix de res ni té sentit posar-la.  La corona amb que correpon timbrar l'escut de la nostra ciutat -i amb això hi estan d'acord tots els especialistes amb la matèria- és la reial; no una inexistent corona borbònica, com algun erudit ha manifestat, sinó simplement la reial, que indica la condició de sobirania que tenia el comte de Barcelona.

D'altra banda, si se segueix el Reglament al peu de la lletra, i aquest, com han fet la resta d'Ajuntaments del Principat, no és infringit, resulta que el que inicialment ha aprovat l'Ajuntament mai no podrà ésser oficialitzat perquè en res de res no s'ha seguit el que disposa, tot al contrari, se n'ha prescindit, donant un pèssim exemple per als altres ens locals de Catalunya.  Com poden comprovar, per tot el que ha estat explicat, l'heràldica, malgrat el que pensen alguns dissenyadors, encara és molt vigent.