Les corones als escuts

Principal ] Amunt ] L'ordre dels cognoms ] Els orígens familiars del senescal de Barcelona ] Els escuts heràldics ] L'escut de Barcelona ] L'escut de Catalunya ] L'escut d'Espanya ] Noblesa i Heràldica ] Casal de Barcelona ] Almanaque gotha ] [ Les corones als escuts ] La recerca dels avantpassats amb la Internet ] Símbols de Barcelona ] Validesa actual i confirmació oficial de l’Heràldica ] Símbols de Barcelona i Ortografia Heràldica ] El contenciós sobre els símbols de Barcelona ] La immigració occitana a Catalunya ] L’Arxiu anomenat de la Corona d'Aragó ] Les relliscades de la genealogia ] El català arriba al RC ] Articles tarragonins ]



Les corones timbrant els escuts apareixen, com diu D.L. Galbreath, al segle XIII. El primer a fer-ho va ser un rei de França. A Catalunya, la primera representació és en un segell del comte-rei Pere III del 1344, però el comte Ramon Berenguer IV ja porta una corona sobre el cap en segells seus. O. Neubecker afirma que des del segle XII al XV hi va haver una corona estàndard consistent en un cèrcol del qual sortien 3, 4 o 5 fulles o florons de diferents tipus, i amb ella s'identificava un sobirà. Eren, per tant, corones obertes. L'únic que -en un principi- portava una corona tancada amb un arc era l'emperador, considerat cap dels sobirans europeus. Després se li adjuntà un folre o bonet interior, que podia tenir la forma de mitra episcopal, que reunia un caràcter civil i espiritual. Aquests arcs, sortint dels florons del cèrcol, foren considerats un símbol de sobirania, i és per això que, com manifesta M. Pastoureau, cap al segle XV, els reis també adopten els arcs per a les seves corones, per demostrar la sobirania sobre els seus Estats. Segons Neubecker, Carles I l'Emperador, el 1525, va ordenar que la corona tancada amb arcs, com a símbol de sobirania, havia de reservar-se només per al sobirà i l'oberta per als grans d'Espanya. Galbreath i G. di Crollalanza també diuen que, encara que pugui semblar paradoxal, les repúbliques sobiranes dels cantons suïssos (Lucerna, Argòvia, etc.) també empraven corones tancades. Avui dia la república de San Marino també timbra el seu escut amb una corona tancada, com ho van fer abans de perdre llur independència Lucca, Gènova -aquesta per indicar, també, la seva sobirania sobre Còrsega- i Ragusa.
A finals del segle XVII, hom va establir la jerarquia de les corones i la codificació de llur forma. Només es representen tancades les d'emperador, rei i príncep, amb les corresponents característiques pròpies, i obertes, les de duc, marquès, comte, vescomte i baró, cadascuna també amb la seva forma característica. A partir d'aleshores, hom denomina coronells les corones obertes anteriors al segle XVII. O sigui, que si avui regnés Jaume I el Conqueridor portaria a l'escut una corona de rei, que és una corona estàndard, com la porten la resta dels sobirans europeus. Per això és absurd parlar de "corona borbònica" o "corona espanyola". Per demostrar llur estatus de país sobirà, països que havien estat sota el règim comunista han restablert a llur escut la corona (imperial a Rússia i reial a Hongria). Per tot això, parlar també, con ha estat manifestat, de "corona dels reis d'Aragó" o "corona dels comtes de Barcelona" no té sentit, perquè mai no han tingut una corona pròpia. Una cosa curiosa: quan Franco, el 1958, va convertir Espanya en regne, no es va atrevir a timbrar l'escut espanyol amb la corona reial; ho va fer amb un coronell dels Reis Catòlics. Aleshores els tècnics van encunyar el terme corona real abierta, la qual cosa és un contradicció perquè totes les corones reials són tancades. Potser el seu subconscient tenia clar que, com que havia segrestat la sobirania del poble espanyol, no podia emprar una corona de sobirania.
Un altre error, que fa força gent, és creure que la corona mural (un cèrcol d'or realçat amb torres merletades) -pròpia de municipis i províncies- és una "corona republicana", quan la Gran Bretanya és plena de corones murals i a principis de segle, al regne d'Itàlia el govern va disposar que els municipis portessin corones murals, diferents segons es tractés d'un poble, una vila o una ciutat. El mur representa la muralla que acostumava a protegir una localitat per tal de defensar-se dels possibles enemics.
Exposat tot això, quina és la corona amb la qual cal timbrar l'escut de Barcelona? Les corones dels municipis indiquen llur categoria (poble, vila, ciutat) o si havien estat centre o capital d'una baronia, vescomtat, comtat, marquesat, ducat o principat, i per això tenen l'obligació de portar-la. Les entitats municipals descentralitzades, en canvi, es distingeixen dels municipis perquè no porten cap corona. L'annex 2.d) del Reglament dels Símbols diu: "Només poden anar timbrats amb corona reial l'escut de la ciutat de Barcelona i els de les viles i ciutats que han obtingut el títol de «reial vila» o de «reial ciutat»". Resulta, però, que no tinc coneixement que aquesta condició es doni a cap localitat de Catalunya.
Al llarg dels segles l'escut de Barcelona ha estat timbrat podríem dir que amb tota mena de corones: comtal, marquesal, ducal, d'infant d'Espanya i amb coronells. Conec, però, un segell oficial de la ciutat (sigilli dictae civitatis sive municipi) en un document del 1705 que és a l'Archivo Histórico Nacional, Sección de Estado, entre la documentació de Carles III l'Arxiduc, que es van emportar a Madrid, aplegada amb el nom d'Archiduque. Es tracta d'un segell quarterat amb les dues creus i els quatre pals a cada quarter i va timbrat amb la corona reial correcta, o sigui tancada, com ha de ser. És, per tant, anterior al Decret de la Nova Planta.
I per què Barcelona ha de portar la corona reial? Doncs perquè és la capital d'un país que ha estat sobirà. Perquè el sobirà d'aquest país, encara que el seu títol oficial específic era el de "comte de Barcelona", des del segle XII, el sobirà de Catalunya (o de Barcelona, si hom ho prefereix) era el rei; no el rei d'Aragó, com també alguns pretenen. Era el rei tout court, i per això hi havia les "drassanes reials", les "batllies reials", el "reial patrimoni", el "braç reial" de les Corts catalanes, i també per això hom hi deia "plau al senyor rei" i no "plau al senyor comte", i tots els monarques esmenten sempre el seu "senyal reial" i no el "senyal comtal". Cal no oblidar, tampoc, que cronistes estrangers i àrabs medievals, quan parlaven del que ara és Catalunya l'anomenaven "regne de Barcelona" "És avengut que de totes les generalitats que es culliran en Aragó i en Catalunya i en los altres regnes i terres així en mar com en terra [...] la una part sia a la part d'Aragó, l'altra a la part de Catalunya i Mallorca i l'altre a la part del regne de València, però, és entès que si la una província a l'altra de la seva part havia distribuït més en adjutori de aquell regne [...] per tal que cada regne pot [...]. (Capítol de les Corts Generals celebrades a Montsó, el 1363, que van implantar els impostos de les generalitats, publicat a l'obra de Manuel Sánchez y Martínez "Corts, parlaments i fiscalitat a Catalunya. Els capítols del donatiu (1288-1384), publicat a "Textos Jurídics catalans. Lleis i Costums, II, 4, publicat pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1997)".
Per als que volen timbrar l'escut amb la corona de comte basant-se en el títol de "comte de Barcelona", cal tenir en compte que la corona comtal és per als comtes que són "títols del regne" (com el comte de Godó o el comte de Foixà), però no per a un comte de Barcelona, que era un sobirà i no un simple títol del regne.

Diari AVUI, Diàleg, pàg. 17. 15/09/2003.